Amb la conquesta de Barcelona per part dels francs l'any 801, queda fixada la frontera entre l'imperi carolingi i l'Al-Andalus. El nou territori s'organitza en comtats, que governen comtes de nomenament reial. Però l'afebliment de la monarquia franca fa que, al llarg del segle IX els comtats es comencin a gestionar sense esperar directrius de la Cort. L'any 878, un membre del Casal de Carcassona, rep la major part dels comtats catalans. Però el territori està fragmentat, despoblat i sota la constant amenaça dels cabdills de la frontera superior de l'Al-Andalus. Més enllà de la llegenda, el comte Guifré emprèn la tasca de cohesioar aquestes terres i posar els fonaments d'una nació. L'acció se situa temporalment al final de la vida del comte Guifré, un moment de consolidació del procés d'unificació dels comtats del nord de l'actual Catalunya, llavors sota la sobirania dels francesos. És un període definit per la fragilitat social del que s'està construint, per la necessitat de la repoblació i per la permanent confrontació armada en la zona fronterera. Un context fràgil i permeable, propici per a les incerteses, les ambigüitats morals, però també favorable a l'èpica de determinades figures individuals amb voluntat i capacitat d'ocupar buits i aglutinar les forces disperses.